Després d’explorar Ahimsā (benevolència), Satya (veritat), Asteya (no-apropiació) i Brahmacharya (mesura i direcció), arribem al cinquè i últim Yama: Aparigraha (अपारिग्रह).

És un concepte clau, profund i transformador:
Aparigraha ens invita a treballar dos conceptes: no acumular i no aferrar-nos. És el camí d’aprendre a deixar anar allò que pesa… per descobrir allò que realment sosté. I el més difícil: ser-ne conscients.

Apa vol dir “allunyat” o “desconnectat de”, i graha és “agafar”, “aferrar” (agafar amb força). Aparigraha és, literalment, no posseir amb la ment —ni objectes, ni relacions, ni idees, ni identitats. És a dir, agrair el que tenim sabent que en qualsevol moment pot no ser-hi i que està bé que així sigui, segons el Dharma.

I és que quan retenim més del compte, la vida deixa d’entrar. Quan deixem anar, apareix un espai on alguna cosa nova pot aparéixer (tant pot venir de fora, com néixer des de dins).

Aparigraha i el buit creador: deixar espai lliure per poder crear

En la nostra cultura, sovint entenem el buit com una mancança.
Si no fem, si no produïm, si no omplim, sembla que la vida s’atura.
Però Aparigraha ens recorda que el buit no és absència —és espai disponible.

L’aferrament invisible

I és que l’aferrament no és només material. Hi ha un aferrament més delicat i silenciós:

• Aferrar-nos a com voldríem que fossin les coses
• Aferrar-nos a una identitat (jo sóc així / jo no soc així)
• Aferrar-nos a converses que ja han passat
• Aferrar-nos a la idea que “sense això, no puc ser feliç”

Quan vivim així, el present queda ocupat per fantasmes del passat o del futur. Però Aparigraha és un retorn al present viu:
aquí no hi falta res.

Tío Fernando sovint em deia: «Eva, deixa anar, de vegades les coses s’arreglen soles«. La idea de no aferrar-nos als resultats, no voler canviar el que ha de ser així… Acceptar. Deixar anar Deixar lliure. No fer res. Per poder crear.

Robert Louis Stevenson, en el seu text Apología del ocio, defensa una idea molt propera a Aparigraha:

No fer res no és perdre el temps —és deixar que el temps respiri.

Stevenson descriu el «no fer res» com un estat on, en lloc d’acumular presses i resultats, l’ésser humà s’obre a l’observació, a la vida subtil i a la saviesa que neix del silenci.

Aparigraha, en aquest sentit, és una invitació a no ocupar-ho tot, a deixar espai perquè la inspiració pugui arribar. La ment massa plena no crea: reacciona.
La ment que s’allibera —la que no s’afarra als resultats, als rols ni al reconeixement— és la que pot gestar idees noves.

Deixar anar no és perdre, sinó obrir espai perquè alguna cosa pugui néixer.

Potser, després d’una pausa, apareix una idea clara.
Potser, després de no fer res, emergeix una intuïció.
Potser, quan deixem d’agafar les coses amb força, descobrim que el món continua girant… i nosaltres podem crear dins d’ell, sense pressa.

Aparigraha no és passivitat; és confiança.
No és buidor estèril; és espai fecund.
És fer una passa enrere perquè alguna cosa més gran pugui aparèixer.
És deixar les mans obertes… perquè és agradable la lleugeresa per si mateixa i perquè potser la vida decideix posar-hi alguna cosa.

El mantra d’aquesta setmana: Aparigraha Mukti

En devanagari: अपारिग्रह मुक्ति

Transliteració: Aparigraha Mukti

Traducció: Alliberament en el fet de deixar anar.

Mukti (मुक्ति) vol dir alliberament profund, llibertat interior.
Aquest mantra ens recorda que quan no retenim,
la vida pot tornar a fluir. I l’energia que abans defensava possessions
ara pot obrir-se a la creativitat i a la pau.

Meditació: El buit que deixa néixer

Durada aproximada: 20 minuts

Aquesta meditació no va a la recerca d’una resposta. Ni tampoc d’un resultat. És simplement una estona on donar permís al cos, a la ment i al temps perquè s’obrin una mica… com una finestra que es deixa entreoberta perquè l’aire hi passi.

1. Obrir espai

Pots seure amb comoditat, i deixar caure les espatlles. La respiració pot trobar el seu ritme habitual, sense forçar res. Com si cada exhalació netegés una mica l’espai interior, com qui buida una habitació perquè hi entri llum. Com qui treu la roba de la temporada anterior per deixar espai a l’organització de la roba de la nova estació.

2. Alliberar la ment

Poden aparèixer (i segurament apareixeran) pensaments repetitius: records, plans, preocupacions. No cal silenciar-los. Només deixar-los passar com núvols que travessen el cel. I de mica en mica, és possible que la teva ment comenci a fer-se una mica més ampla… o potser simplement es queda tal com estava. Tot està bé. No vagis a la recerca de res, simplement de la consciència d’existir.

3. Mantra: Aparigraha Mujkti

Quan et vingui bé, pots evocar el mantra interiorment:
अपारिग्रह मुक्ति — Aparigraha Mukti (Alliberament en el fet de deixar anar).
Com sempre, pots pronunciar-lo verbalment, o pots fer-ho interiorment, al ritme que tu decideixis d’acord amb la teva respiració. Si vols, inhales i dius interiorment aparigraha, i exhales i pronuncies per a tu: mukti. O en la inhalació pronuncies «aparigraha mukti», i en la exhalació igual. O pots pronunciar-lo només amb l’exhalació, com si el pronunciessis de viva veu, cosa que també pots fer. Tu tries. I d’anar-ho fent, de mica en mica, pots anar acompassant el mantra amb el ritme de la teva respiració. Potser ressona dins teu, potser es dissol.
El mantra no reclama res: avui només et recorda que és possible obrir espai.

4. El buit creador

Algunes persones imaginen dins seu una copa buida. No com una mancança, sinó com un lloc disponible. Una espera respectuosa. Una possibilitat. No cal omplir-la. Només deixar que existeixi.

5. Silenci

Després d’un temps d’estar treballant aquest mantra en postura de meditació, pot aparèixer un silenci. Pot ser breu o ampli. Potser és interior. Potser només és absència d’esforç. Aquest silenci no diu res…
però podria ser l’inici d’alguna cosa. O no. Tot està bé.

El buit com a font de creativitat

Aparigraha no és renúncia, sinó espai. Lleugeresa interior. Quan deixem d’agafar amb força, la vida pot entrar. I entre la vida lleugera, la que no pesa, la que podem deixar anar. De fet, quan deixem de retenir, l’energia pot fluir… i sovint, des del llenç en blanc, podem crear molt més fàcilment. Perquè tot està per fer i tot és possible, com deia el poema «Ara mateix», de Miquel Martí i Pol, del llibre L’àmbit de tots els àmbits (1981).

És possible que el buit interior sigui una forma subtil d’abundància. Com l’hivern que prepara la primavera, com el silenci que prepara la música, com l’alè que prepara la paraula.

Potser això és Aparigraha: confiar que si no ocupem tots els espais,
la vida pot expressar-se a través nostre amb més claredat i suavitat.

Deixar anar per deixar néixer.

L’espai interior com a llar

Aparigraha és entendre que, quan deixem anar, no perdem res essencial —només fem lloc. De fet, moltes coses que tenim que creiem essencials, no ho som. Quan no posseïm, podem viure i estimar amb més llibertat.

Deixar anar no és abandonar. És confiar. I la confiança és l’espai on la pau troba casa.