LA DOCTORA ELENA CARRERAS, MEDALLA D’HONOR DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA 2023
“És fonamental saber distingir el que és un escenari de tasca d’un escenari de poder”
Fotografies Albert Salamé
Els ulls de la Dra. Elena Carreras Moratonas transmeten confiança, pau i saviesa. Les seves paraules sempre són mesurades, pensades, des d’una veu pausada, dolça, i amorosa. És un plaer i un privilegi entrevistar aquesta excepcional senyora, figura fonamental en el camp de l’obstetrícia i la ginecologia europea. El seu extraordinari compromís amb la medicina li ha valgut la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona el 30 de novembre passat, un merescut guardó que reconeix la seva contribució excepcional al món de la medicina fetal i la salut de les dones.
La Dra. Carreras, actualment Cap de Servei d’Obstetrícia i Ginecologia Reproductiva a l’ Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona, és coneguda internacionalment per la seva destacada tasca en la prevenció del part prematur i la correcció quirúrgica prenatal de fetus afectats d’espina bífida. A més de la seva excel·lència clínica, ha estat reconeguda com la millor ginecòloga d’Espanya l’any 2015, segons la revista Forbes.
Hi dediquem una estona per explorar la seva carrera, els seus èxits i els desafiaments que ha enfrontat, així com la seva passió per la presa de decisions compartides en salut amb una perspectiva de gènere. La Dra. Elena Carreras Moratonas, una líder en el món de la medicina maternofetal, ens obre les portes al seu món fascinant i inspirador.
Què ha significat per a vostè rebre la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona?
Una gran alegria. Es un reconeixement inesperat i això fa que el gaudeixis molt més.
Fa uns mesos l’Ajuntament de Barcelona va dedicar parades de Metro a dones excel·lents de Barcelona, i la de Vall d’Hebron la van dedicar a Elena Carreras. Què va significar per a vostè?
Cal buscar-ne els motius. Buscaven un nom de dona, que estigués relacionat amb l’Hospital Vall d’Hebron. Claríssimament, la metgessa que hauria d’haver representat l’hospital era la doctora Magda Campins, per la seva gran tasca durant la pandèmia. La Dra Campins feia poc que s’havia jubilat, i no va voler que sortís el seu nom ,de cap manera. M’ho van dir a mi i em va fer molta il·lusió.
(Interrompo un moment) Creu que l’hi van donar com a segona opció? Vol dir que vostè no té cap mèrit? Per què ho diu així?
Estic parlant i me n’adono que reprodueixo el que fem totes les dones quan diem “jo això no m’ho mereixo, no sé si soc la persona adequada, segur que hi algú millor que jo,…, etc. ”. En aquest cas penso que hi ha moltes dones que s’ho mereixen. No tan que jo no m’ho mereixi com que n’hi ha moltes d’altres que sí. Però això sí: que diguessin el meu nom em va causar molta alegria.
Què és Vall d’Hebron per a vostè?
Porto 30 anys a Vall d’Hebron. Tota la meva trajectòria professional i tot el meu creixement personal l’he fet a Vall d’Hebron. Això vol dir que ho he fet amb un sistema 100% públic i l’hospital més gran de Catalunya. És molt de recorregut. I molt gratificant, sí.
De vegades hem llegit el seu nom als diaris… ha fet moltes coses importants. Quines en destacaria?
Des d’un punt de vista tècnic, crec que n’hi ha dues. Una, la introducció del pesari cervical per la prevenció del part prematur, que és una peça de silicona que té forma d’anell i que es posa al voltant del coll de l’úter, que dona suport perquè la criatura no surti abans d’hora. Això va ser una troballa que vam publicar al Lancet, que és una de les millors revistes científiques del món. És un dispositiu que és força econòmic, es pot fer servir amb gestacions de bessons, es pot fer servir després d’una amenaça de part prematur…
I la segona cosa, de la qual em sento molt orgullosa, és la introducció de la cirurgia fetal i, potser més darrerament, del tractament intrauterí de l’espina bífida. Es tracta d’una una intervenció que requereix un treball d’equip i de coordinació excel·lent, entre l’equip d’obstetrícia, l’equip de cirurgia pediàtrica, l’equip d’anestèsia, els neonatòlegs, els genetistes, els rehabilitadors…
I vostè, en aquest procés, quina feina fa?
El diagnòstic, decidir quins casos són susceptibles de ser intervinguts i quins no, i la part obstètrica de la intervenció, o sigui, pel que fa a la mare, de l’exteriorització de l’úter, buscar la zona d’entrada dels instruments quirúrgics, tornar a posar l’úter a dins… Aquestes coses.
Traiem l’úter, operem, i el tornem a posar a dins. I la senyora pot parir per via vaginal després. L’úter porta tres puntets de pocs mil·límetres. No és una cicatriu gran, perquè operem per fetoscòpia. Hem sigut els pioners en la introducció de la fetoscòpia per fer aquest tipus d’intervenció.
Vostè és la primera que ha fet aquest…
Vall d’Hebron és el primer centre que ha fet la cirurgia fetoscòpia a gran part d’Europa. Però jo he sigut una mica la cara visible de l’equip a nivell nacional i internacional.
Com és d’important l’equip? Sou un equip que treballeu sempre junts?
Això és molt important, que sigui un equip consolidat, un equip que aprèn junts. I que discuteix els casos junts i gaudeix dels èxits junts, i analitza junts els casos que no van bé junts. Això és el que dona el nivell d’expertesa tan alt.
I aquest equip són més dones, més homes? O és indiferent?
La part prenatal són dones, les anestesistes també. La rehabilitadora també. La neurocirugiana, és dona també. I les uròlogues pediàtriques també. Serien un 70-80% dones. Els cirurgians pediàtrics son homes.
Hi ha algun tòpic que li agradaria desmentir?
Un dels tòpics més injustos que he sentit durant la meva vida professional és “un equip de dones no funciona perquè les dones es barallen entre sí”. Això és una mentida immensa. Jo he liderat equips majoritàriament de dones i és meravellós. Res de barallar-se, de competir per tonteries, sinó de fer sinergies i col·laborar i, a més a més, amb un bon nivell d’ambició, que és molt necessària.
Un bon equip és la clau
Quina diria que és la clau d’un bon equip?
La confiança mútua entre els membres. I el tenir un objectiu comú. Que en aquest cas, per a mi, l’objectiu comú és el benestar de la pacient. Poder posar per davant de tot aquesta vocació de servei cap a la pacient i per davant del teu ego, sentir que ho fas amb i pel bé de la dona, que et coordines amb els teus col·legues per aconseguir-ho. Crec que aquesta és la clau de l’èxit.
I el benestar del bebè també, imagino?
Per suposat. Però hi ha molta tendència a centralitzar-ho molt en la criatura. I la mare es cuida poc. En aquest sentit, el que ens toca fer és defensar la mare. La mare és la que decideix, i nosaltres li donem suport en la decisió. Projectar-ho tot cap al benestar del bebè és un error, és la mare la que decideix. El que ella creu que és millor per la criatura. I nosaltres, òbviament, l’acompanyem.
Algun consell professional per a les dones?
A mi, una cosa que m’ha anat molt bé és saber distingir el que és un escenari de tasca d’un escenari de poder. És a dir, a vegades, a mesura que vas pujant a l’escalafó jeràrquic, et vas trobant coses que se’t van creuant pel camí, i les dones tenim la tendència a pensar que tot són escenaris de tasca. I no ho son.
Hi ha moltes coses que són escenaris de poder. I davant dels escenaris de poder, l’única cosa que es pot fer és buscar més poder, ajudar-te a tenir més suport amb més poder. I les dones en general (estic fent una generalització que sempre són odioses) pensem orientar-ho tot cap a la tasca. Pensem que no fem bé la tasca. I no és això, no. No és que no fem bé la tasca, és que ens estan posant un escenari de poder que nosaltres no controlem, que és diferent.
Distingir tasca i poder
Podria posar algun exemple?
Imagina’t que el teu cap et truca i et diu que et posarà un col·laborador seu perquè t’ajudi una mica. La tendència natural seria pensar “no ho estic fent prou bé, m’he d’esforçar més perquè no estic donant la talla”… Això claríssimament és un escenari de poder. I aquí és on has de canviar l’actitud: has de pensar que el teu cap t’està posant algú perquè a ell li interessa, no perquè tu no ho facis bé.
Fer aquesta distinció entre una cosa i l’altra fa que les dones es desculpabilitzin, perquè el gran problema de les dones és que sempre ens sentim culpables per tot. Això vol dir que si el meu cap em posa un home al costat perquè em controli, la manera per lluitar contra això, és aconseguir més poder (més capacitat d’influència), buscant aliats de poder, no aliats de tasca.
El problema de les dones és la culpabilitat
Quina relació té la culpabilitat que solem tenir les dones amb la distinció entre tasca i poder?
Crec que amb aquest exemple t’ho puc explicar. L’Institut Català de la Salut va fer uns cursos de lideratge femení, i entre altres coses em van demanar que transmetés a les doctorandes coses que jo havia après a través d’una xerrada motivadora. Els vaig explicar la diferenciació entre escenari de feina i escenari de poder.
Vaig tenir la percepció que no m’acabaven d’entendre, perquè quan vaig acabar, les preguntes van anar sobre com m’ho havia fet per conciliar, i no sobre com gestionar el poder. A les dones ens costa identificar els escenaris de poder.
Pel que fa a la conciliació, cal disminuir la culpabilitat. Els meus fills, ja de grans, m’han verbalitzat que ells volen educar els fills com nosaltres els hem educat. Tant malament no ho hem fet. I també els estem ensenyant una manera de fer diferent, més positiva, menys culpabilitzadora.
Va tenir suport familiar per poder treballar a molt alt nivell? Potser va “conciliar” més el seu marit que vostè…?
El meu marit era una persona compromesa amb la criança dels fills, 100%. No sempre passa.
Però… la culpabilitat és independent. És a dir, tu sempre et sents culpable. Si no estàs 100% amb els fills i filles, i si no ets la mare més perfecta de l’escola i si un dia perds l’autocar i no arribes a temps… Doncs no cal culpabilitzar-se tant. Perquè això no té un impacte en la percepció que tenen els fills. I això els va agradar molt a les doctorandes. El pitjor del món, per sentir-se culpable, penso que és creure que hauries d’estar en un altre lloc on no estàs.
I ara, de cara al futur, quins projectes té?
Ara tinc dos projectes, SmartPart i Care for Women.
SmartPart és un projecte per a tots els hospitals de l’ICS de Catalunya, per poder tenir control de la freqüència cardíaca fetal, el benestar fetal, amb la mare movent-se lliurement, perquè els cardiotocògrafs no van amb cable. Això permet molt més moviment, molt més part natural… la mare no ha d’estar estirada per aconseguir una bona monitorització de la criatura.
I això es vol implementar a tot Catalunya?
A tots els hospitals de l’ICS, que vol dir sistema públic de Catalunya. I a més a més, tots els hospitals tindran el mateix sistema digital de registre, de manera que podrem tenir dades de 9.000 parts per any, cosa que ajudarà a fer estudis, a millorar el control del part…
I la seva part, amb això, quina és?
La de disseny de l’estudi. Co-ideòloga, diguem-ne, amb la Sra Raquel Cánovas, enginyera i Cap de Tecnologia mèdica de Vall d’Hebron.
Molt bé. I l’altre projecte?
Care for Women és un projecte que començarem ara, que és un projecte transformador del CatSalut, que consisteix a integrar de manera funcional la primària de la nostra especialitat, a la feina que es fa als ASSIRs (Unitats d’assistència a la salut sexual i reproductiva) , amb la idea que el recorregut de les pacients sigui molt més fluït, o sigui que les dones no hagin de patir el passar de l’atenció primària a l’hospital, i de l’hospital a atenció primària de nou, sinó que la informació vagi fluïda, la situació vagi fluïda, els protocols vagin fluïts…
Perquè fins ara era portar papers amunt i avall, no?
Les situacions no quadren, la informació s’ha de repetir diverses vegades perquè no està ben codificada, i per això… Es repeteixen coses que no calen, es diuen coses diferents a un lloc i a l’altre… Es tracta de fer digitalització de vies clíniques i que es parlin tots els sistemes d’informació… Perquè per a la dona sigui molt fàcil passar de l’atenció primària a l’hospital i tornar de l’hospital a la primària. No ha de ser un malson passar de la primària a l’hospital i viceversa.
És a dir, ajudar les dones. A nivell mèdic, què cal fer perquè hi hagi justícia envers les dones? Vostè parla del “despertar de la consciència de salut i gènere”. Què ens podria dir sobre això?
Comença a haver-hi un despertar de consciència de salut i gènere, sobretot de la utilització del sexe com a biovariable. És a dir, ja ho hem vist amb la Covid, ningú es va preocupar de posar suficients dones a l’estudi i ningú sabia que la vacuna alterava la regla.
Això no pot ser. De la mateixa manera que l’infart es manifesta diferent en homes i dones, hi ha determinades malalties que es presenten de manera diferent en homes i dones, això s’ha de tenir clar des del principi. Cal estudiar i investigar des del principi amb perspectiva de sexe-gènere. D’alguna manera, cal reescriure tots els coneixements que hem adquirit fins ara. Això és molta feina.
Això vol dir refer tots els estudis des de zero, no?
Exactament. Fa una mica de vertigen i tot. I el que hem fet per aconseguir-ho ha estat la creació de Comissions clíniques de salut i sexe-gènere als hospitals perquè treballin específicament aquests aspectes clínics, no els aspectes que poden ser tractats a altres llocs (educació, comunicació, etc.). La part clínica de generació del coneixement amb aquesta perspectiva nova, o la fem els clínics o no la farà ningú. Per això s’han creat aquestes comissions clíniques de salut i sexe-gènere als centres. I vam començar a l’Hospital Vall d’Hebron.
I la va liderar vostè?
Juntament amb la senyora Anna Martí, Cap d’Atenció a la ciutadania de Vall d’Hebron, que en va ser la ideòloga. Ella em va venir a buscar i vam tirar endavant les dues.
I aquesta senyora també és metgessa?
No, ella és advocada de formació i és experta en experiència de pacient. A partir d’aquí l’Hospital Clínic s’hi va sumar amb la doctora Blanca Coll-Vinent i després l’Hospital de Can Ruti i l’Hospital de Sant Pau. De moment som 4 Comissions clíniques de salut i sexe-gènere, però l’assistència primària també comença a organitzar-se i altres hospitals també.
Això és la feina bottom-up (de baix a dalt). La idea és que aquestes comissions clíniques siguin generadores de coneixement, però perquè el coneixement sigui ràpidament compartit entre les diverses comissions ha d’haver-hi un paraigua, un nexe d’unió. I aquest paraigua el proporciona el Departament de Salut.
Feina “bottom up”
Vostè presideix el Consell Assessor de les Polítiques de Gènere del Departament de Salut…
El Departament de Salut té un consell assessor de les polítiques de gènere que tinc l’honor de presidir i que una de les funcions és precisament fer la coordinació d’aquests grups de salut i sexe-gènere que esperem que es multipliquin per tot el territori.
Es tracta de tenir nou coneixement amb perspectiva de gènere sobre la salut a Catalunya?
Sí, amb tota la força de les (majoritàriament dones) metgesses i infermeres implicades. S’ha de crear i compartir aquest nou coneixement. Si vols ser un bon professional has d’aplicar la perspectiva de sexe-gènere a la teva pràctica assistencial. I també a la teva recerca . Amb l’ajuda del Departament de Salut, volem fer una transmissió ràpida d’aquest coneixement i fer-lo públic. D’aquesta manera, en un període a mig termini podem tenir un canvi important de perspectiva. No és una cosa ràpida, però és una cosa necessària. I equitativa.
I com a país, seríem l’únic país del món que tindria tan ben organitzada la introducció de la perspectiva de sexe-gènere en Salut, a nivell de començar des de la base cap amunt, però també de dalt a baix, tenint el suport de les autoritats, de l’administració en aquest cas, del Departament de Salut.
Un gran projecte del qual, sens dubte, pioner al món, i del qual ens en beneficiarem tota la societat.
Entrevistar la Dra. Elena Carreras Moratonas ha estat un gran privilegi; una dona que ha marcat un abans i un després en l’obstetrícia i la ginecologia europea, amb passió per millorar la salut materna, una gran líder que demostra que la confiança mútua i la col·laboració són clau en els èxits professionals. Els seus projectes futurs revelen una ment inquieta i compromesa amb la innovació per millorar la salut de les dones. Una professional excepcional, una font d’inspiració, que esperem que encomani les lectores de Dones Digital.
Eva Donat Veiga