5 veritats inquietants sobre els psicòpates que viuen entre nosaltres

Aquestes festes he fet algunes lectures que tenia pendents. Una d’elles ha estat el llibre del criminòleg Vicente Garrido: El psicópata integrado, una obra incòmoda però que m’ha fet pensar sobre les idees tranquil·litzadores que tenim sobre el mal, el poder i la normalitat.

Des de la meditació, el ioga, la pau interior, tendim a pensar que tothom és bo, que tendir la mà oberta és el millor antídot contra la infelicitat. Però hi ha realitats que no podem deixar de banda, que no podem canviar la gent, només podem observar, analitzar, i actduar en conseqüència. Per això vaig pensar que aquest llibre m’ajudaria a afegir eines observacionals, no des del judici sinó des de l’acció individual perquè cadascú ens puguem protegir.

Si pensem en abstracte sobre un psicòpata, la ment ens porta gairebé de manera automàtica a imatges de criminals com els que veiem a les pel·lícules o sèries: persones violentes, «pel·lículeres». I ens fem un apartat fora de la realitat, perquè ens fem a la idea que no ens toca de prop, perquè creiem que el mal és reconeixible, que fa olor de sang i deixa rastres clars. Però… i si el veritable perill no portés aquesta màscara tan fàcil d’identificar?

L’autor, Vicente Garrido, ens posa davant d’una realitat molt més inquietant: el psicòpata més destructiu pot ser la teva parella, el teu cap admirat o el líder carismàtic en qui confies. I el més perillós és que, sovint, no ho sembla.

1. S’amaguen darrere de l’èxit i la respectabilitat

Segons l’autor, els psicòpates més nocius no sempre acaben a la presó. Sovint triomfen. Ocupen llocs de prestigi, poder i reconeixement social i familiar. La seva façana d’èxit és la seva millor defensa: un escut que desactiva qualsevol sospita i anestesia l’esperit crític del seu voltant.

Ell ens explica un cas paradigmàtic: el del cirurgià Paolo Macchiarini, que durant anys va ser venerat com un geni de la medicina regenerativa. Mentrestant, feia servir pacients com a conillets d’índies, implantant-los tràquees sintètiques no provades. Una de les víctimes, Julia Tuulik, ho va descriure així: «A les tres setmanes de la primera operació vaig començar a podrir-me per dins». Podeu veure un documental en 3 capítols sobre ell a Netflix.

Aquí apareix amb claredat la faceta interpersonal de la psicopatia: grandiositat, mentida patològica i absència total de culpa.

Un altre cas colpidor és el de Kouri Richins, que presumptament va assassinar el seu marit amb fentanil i, posteriorment, va publicar un llibre infantil per ajudar els seus fills a gestionar el dol, mentre volia cobrar 2 milions de dòlars de l’assegurança de vida del marit. Segons l’autor del llibre, aquesta ment freda només és possible des d’una manca absoluta d’ètica i de consciència moral. Podríem dir que no tenen empatia? Sí i no.

L’autor ens cita Maria Konnikova, escriptora russa que viu als Estats Units:

«Per al psicòpata pur, el teu patiment no significa res. No hi ha empatia. No hi ha sentiment de culpa. No hi ha remordiments de consciència». Maria Konnikova

2. L’engany de l’empatia: t’entenen, però no et senten

L’autor també ens explica que un dels mites més persistents és que els psicòpates no tenen empatia. Però si fos així, seria molt més detectable: la realitat és més perillosa.

Ens explica que aquestes persones tenen empatia cognitiva: entenen què penses, què sents i què et fa mal. Però no tenen empatia afectiva: no senten res del que tu sents. Les teves emocions no els commouen; només els informen.

Aquesta capacitat de comprendre sense sentir és el que els converteix en manipuladors tan eficaços. La seva aparent sensibilitat no és humanitat: és estratègia.

3. La intuïció: un escut que sovint ignorem

Tot i la seva habilitat per enganyar, els humans disposem d’un mecanisme de defensa poderós: la intuïció. Aquella sensació difusa que ens diu que “alguna cosa no quadra”.

El problema no és que la intuïció falli. El problema és que la silenciem. I aquest és un dels temes més importants que jo detectava en mi… Apaivaguem el foc donant-hi excuses.

L’autor ens dona l’exemple de la periodista Benita Alexander, parella de Macchiarini durant anys, va reconèixer que hi havia senyals que no encaixaven. Però l’amor, la necessitat i el relat perfecte van pesar més.

Garrido proposa un Sistema de Vigilància basat en la intuïció, l’autoconeixement, el diàleg interior, l’observació objectiva i el contrast amb persones de confiança. No és viure amb por. És aprendre a escoltar-se. I aquí és on ja he tornat a conciliar la pau a dins meu. Meditar, escoltar-nos a nosaltres, saber quins són els nostres límits, i estimar-nos. Sí, a nosaltres. Només si ens estimem a nosaltres podem deixar de viure amb por, i ens voldrem rodejar de persones que ens donen pau i ens fan créixer, i no al contrari.

4. No són genis del mal, sinó experts en les febleses humanes

Els psicòpates no triomfen perquè siguin superintel·ligents, sinó perquè entenen molt bé les nostres passions bàsiques: la cobdícia, la por, la vanitat i la necessitat de pertinença.

L’autor ens recorda l’estafa de Bernard Madoff i ens explica que no es va sostenir sobre fórmules complexes, sinó sobre confiança i cobdícia alimentada de mica en mica.

De la mateixa manera, Alex Jones, a través de InfoWars, va construir un imperi explotant la por i la conspiranoia, fins al punt de negar la massacre de Sandy Hook per benefici econòmic.

Com adverteix el filòsof Daniel Innerarity:

«moltes batalles es perden per no haver comprès bé l’adversari a qui es pretén combatre».

5. L’antídot final: el sentit

L’autor ens desvetlla que hi ha un terreny on el psicòpata està completament perdut, i és en el sentit profund de la vida.

El contrast entre Viktor Frankl i Josef Mengele és absolut. Un descobreix, enmig de l’horror, la voluntat de sentit. L’altre encarna el buit moral total.

Aquesta dimensió —no necessàriament religiosa, però sí espiritual— és inaccessible per al psicòpata.

Per a les víctimes, reconstruir-se passa sovint per adoptar el relat de l’heroi: transformar el dolor en aprenentatge i el trauma en propòsit. No és ingenuïtat. És resistència.

Així, doncs… Expandim «l’ull de l’huracà«

El filòsof Philip Hallie parlava de la bondat com l’ull de l’huracà: un espai de calma i coherència enmig del caos.

Els psicòpates integrats prosperen en el soroll, la superficialitat i el buit de sentit del nostre temps. Creen tempestes emocionals per poder-s’hi moure amb comoditat.

I el que podem treure’n és que protegir-nos no és només identificar-los. És construir una vida interior sòlida, amb valors, sentit i relacions autèntiques. Perquè aquest és un llenguatge que ells mai no podran parlar. Meditem, coneguem-nos, i transmetem pau. Primer, en nosaltres. D’aquesta manera ens protegim i protegim el nostre entorn.