La setmana passada vam parlar dels sincericidis —aquells moments en què, sota el pretext de ser sincers, acabem ferint o imposant la nostra veritat. Aquesta setmana, avancem un pas més profund: explorarem com la veritat no s’imposa, sinó que emergeix, i només pot fer-ho quan li deixem espai dins del silenci.

El silenci com a espai de consciència

En el camí del ioga, Satya (सत्य) no és només dir la veritat, sinó viure des de la veritat. I viure des de la veritat vol dir viure des de la consciència. La consciència és un estat d’atenció plena i presència que implica la connexió ment-cos-esperit.

El silenci no és (només) absència de so extern, sinó que és presència plena. És el lloc des del qual rebaixem la velocitat de la «ment de mico» que salta «de branca en branca» (de pensament en pensament), i és on la consciència pot observar sense jutjar, on podem percebre sense pressa. Quan deixem d’ocupar l’espai amb paraules, opinions i justificacions, obrim un espai on la veritat pot emergir per ella mateixa.

No cal anar-la a cercar desesperadament ni tampoc fabricar-la (o inventar-la): només cal esperar-la. I arriba. Només si observem i esperem. Però aquesta espera no és passiva; és una espera desperta, atenta, com qui contempla la sortida del sol. Perquè la veritat no neix de la ment que vol tenir raó, sinó del silenci que acull el que és.

La saviesa del silenci: Hiljaisuus

A Finlàndia hi ha una paraula preciosa: hiljaisuus, (pronucniat híliaisüs) que significa “silenci”. Per a aquesta cultura, estar en silenci es valora. No es talla. Es té la sensació que és millor parlar quan es pugui millorar el silenci, no per eliminar-lo. Es valora el silenci amb una profunditat que va més enllà del que entenem habitualment. És a dir: hljaisuus és un silenci ple, viu, que no incomoda. És una presència tranquil·la, una manera d’estar amb els altres éssers sense necessitat d’omplir l’espai amb paraules.

A Finlàndia tenen un proverbi que diu:
“Puhe on hopeaa, mutta vaikeneminen on kultaa” — La paraula és de plata, però el silenci és d’or.

En aquesta cultura, el silenci és un signe de respecte, de connexió autèntica. No cal parlar per demostrar presència. El silenci és presència.

Aquest esperit de hiljaisuus és també el que ens ensenya Satya: no parlar per omplir, sinó parlar quan la veritat emergeix del silenci interior.
És un silenci que escolta, que permet que el que és veritable aparegui sense pressa.

Un exemple de Satya en la vida real

En una reunió de feina, la Júlia rep una crítica inesperada. Ella nota una escalfor en el pit i com la ment se li encén, preparada per reaccionar de manera automàtica. En altres moments, abans de conèixer «satya + ahimsa», hauria aixecat la veu, i fins i tot hauria deixat anar la ironia, el sarcasme. Però recorda el que practica: deixar espai abans de respondre.

I respira.
Deixa que el silenci faci lloc.

En aquest espai, la reacció es dissol, i la veritat emergeix: no cal dir res per demostrar res. Només cal escoltar.

Quan finalment parla, les seves paraules surten clares i suaus, sense duresa. La tensió de l’ambient s’afluixa.
És a dir, que el silenci va deixar emergir primer allò que la paraula no podia.

El silenci va deixar espai perquè ella digués el que realment ella volia dir, deixant fora els automatismes.

El mantra d’aquesta setmana

En devanagari:
सत्यं प्रकाशः

Transliteració:
Satyaṁ Prakāśaḥ («Satiam Prákasha»)

Traducció:
La veritat és llum.

Aquest mantra ens recorda que la veritat no s’ha d’imposar; la veritat brilla per si sola quan la consciència és clara.

La paraula Satyaṁ prové de Sat, “el que és real, el que existeix sempre” (sat té la mateixa arrel que «ser»). No parla d’una veritat relativa o personal, sinó d’una veritat essencial, independent de la nostra opinió.

Prakāśaḥ vol dir “llum”, però també “revelació”, “clarejar”, «aportar llum» sobre una qüestió. És la llum que apareix quan deixem de tapar el cel amb els núvols del pensament. D’alguna manera, seria la llum de la consciència quan esdevé transparent.

Quan repetim Satyaṁ Prakāśaḥ, no estem afirmant una idea,
sinó recordant que la veritat apareix naturalment quan deixem espai al silenci. La llum no es crea: simplement, deixem de fer ombra.

Pràctica meditativa: Esperar que la veritat floreixi

1. Pots seure de manera còmoda.
   Com diu Davidji: «posa-hi plomes al niu. La comoditat és la reina».Deixa que el cos s’assenti com la terra després de la pluja.
   No forcis la postura; només assegura’t que hi ha estabilitat i comoditat. Recorda de posar l’esquena ben dreta perquè el teu cos pugui respirar amb dignitat.
2. Respira i observa.
   No vagis a la recerca de cap experiència. Només observa com el silenci interior s’obre darrere de cada respiració. A poc a poc allarga la respiració de manera conscient adonant-te de com s’amplifica el teu espai de respiració alhora que va arribant la calma mental.
3. Repeteix el mantra amb suavitat:
   सत्यं प्रकाशः — Satyaṁ Prakāśaḥ. (Sátiam prákasha)
   Deixa que ressoni dins del cor, com una llum que s’encén lentament. Recorda que el pots pronunciar en silenci, o de viva veu.
4. Espera. No tinguis pressa.
   No esperis res concret. Només deixa espai. Tingues paciència amb el món, i sobretot amb tu. Potser apareixerà una sensació, una comprensió, una pau. O potser no apareixerà res. I això també és la teva veritat. Està bé.
5. Permet que la veritat emergeixi.
   No l’invoquis, no la forcis. Deixa anar. La veritat arriba quan la consciència és prou silenciosa per escoltar-la.
6. Atura’t. Queda’t una estona així, pronunciant el mantra, i recorda que si en algun moment la ment se te’n va, o sents algun soroll, o sensació… simplement retorna al mantra, amb carinyo i respecte cap a tu.
7. Retorna. Quan portis una estona i hagis decidit que el temps és suficient, retorna al moment present, respirant, prenent consciència de cada part del cos, estira’t fes un bon badall i retorna al teu «aquí i ara». Pots fer-te un massatge si et ve de gust.

Quan el silenci parla

La veritat no sempre arriba com una paraula clara.
De vegades és una intuïció suau, un sentiment d’entesa, una llumeta interior. Quan deixem espai al silenci, descobrim que la veritat no cal dir-la: es fa present, com la llum a l’alba.

Aquest és el misteri de Satya: que no s’aconsegueix parlant, sinó escoltant. I en aquest escoltar profund, en aquest hiljaisuus que també és nostre, la veritat floreix —no com una idea, sinó com un estat de presència.

Namasté! Finn la setmana que ve!