Ets bona, ets llesta, és important

Suposo que dec tenir debilitat per les pel·lícules que apel·len als valors més profunds, com ho fa el tema racial del Sud dels Estats Units. Entre les meves pel·lícules preferides hi ha Matar a un Ruiseñor, no tant pel tema racial com per la visió de la realitat profunda i autèntica des de la infància de la primera meitat de la pel·lícula, o The Help o Criadas y Señoras, que t’enganxa a la cadira durant dues hores i quart, perquè el film se sosté perfectament en tot moment. No vaig mirar el rellotge ni una sola vegada.

En aquesta pel·lícula, hi ha dos noms sens dubte fonamentals: Viola Davis i Octavia Spencer. Que la peli no és perfecta? Ho sé. Que és massa frívola i no és creïble del tot? També. Tot i que estigui fonamentada en fets reals. Però és d’aquelles pel·lícules que entra. Que tot el que passa et va agradant com passa, i el final és just.

La pel·lícula em va agradar, sens dubte, i el que segueixo recordant set anys després i recordaré com a més important (per a mi, és clar) durant molts més anys no és tant el pastís en qüestió (que qui hagi vist la pel·lícula recordarà sens dubte), sinó la frase meravellosa que la minyona negra li deia a la nena blanca: «Ets bona, ets llesta, ets important» (You is kind, you is smart, you is important). En anglès aquesta frase li diu amb faltes de gramàtica, fent referència deixant clara la falta de cultura de la minyona, i alhora a la gran profunditat dels seus pensaments. Fins i tot no li diu «ets bona», sinó «ets amable, bona gent», que per a mi és d’una simplicitat que penetra fins al fons, amb una sensibilitat extrema. Aquestes són unes frases realment útils per fomentar l’autoestima d’unes nenes que no rebien atenció de les seves famílies, i que necessitaven aquells missatges per créixer amb una certa seguretat. Perquè el que els nens i les nenes necessiten per damunt de tot és sentir-se estimats i estimades.

Em sembla que aquestes frases les he de repetir més que m’envolten. I em sembla que jo també me les he de repetir molt! Em va encantar la pel·lícula.

I aquestes frases em van venir de seguida a la ment quan vaig fer la formació en PNL a Adaptic, amb l’Anclatge d’Autoestima de Virginia Satir. «Jo sóc important. Tu ets important, nosaltres som importants»

Tot seguit copio la declaració d’autoestima de Virginia Satir, que caldria repetir cada dia com una oració, i a qui dedicaré un altre post en breu.

Yo soy yo.
En todo el mundo no existe nadie
exactamente igual a mí.
Hay personas que tienen aspectos míos,
pero en ninguna forma el mismo conjunto mío.
Por consiguiente, todo lo que sale de mí es auténticamente mío
porque yo sola lo elegí.
Todo lo mío me pertenece: mi cuerpo,
todo lo que hace;
mi mente, con todos sus pensamientos e ideas;
mis ojos, incluyendo todas las imágenes que perciben;
mis sentimientos, cualesquiera que sean: ira, alegría,
frustración, amor, decepción, emoción;
mi boca, y todas las palabras que de ella salen, refinadas, dulces, o cortantes,
correctas o incorrectas;
mi voz fuerte o suave,
y todas mis acciones, sean para otros
o para mí.
Soy dueña de mis fantasías,
mis sueños,
mis esperanzas,
mis temores.
Son míos mis triunfos y mis éxitos,
todos mis fracasos y errores.
Puesto que todo lo mío me pertenece,
puedo llegar a conocerme íntimamente.
Al hacerla, puedo llegar a quererme
y sentir amistad hacia todas mis partes,
puedo hacer factible
que todo lo que me concierne funcione
para mis mejores intereses.
Sé que tengo aspectos que me desconciertan
y otros que desconozco.
Pero mientras yo me estime y me quiera,
puedo buscar con valor y optimismo soluciones para las incógnitas
e ir descubriéndome cada vez más.
Como quiera que parezca y suene,
diga y haga lo que sea,
piense y sienta en un momento dado,
todo es parte de mi ser.
Esto es real y representa el lugar que ocupo en ese momento del tiempo.
A la hora de un examen de conciencia, respecto de lo que he dicho y hecho,
de lo que he pensado y sentido,
algunas cosas resultarán inadecuadas.
pero puedo descartar lo inapropiado,
conservar lo bueno
e inventar algo nuevo
que supla lo descartado.
Puedo ver, oír, sentir, decir, y hacer.
tengo los medios para sobrevivir,
para acercarrne a los demás,
para ser productiva
y para lograr darle sentido y
orden al mundo de personas y
cosas que me rodean.
Me pertenezco y así puedo estructurarme.
Yo soy yo y estoy bien.

Virginia Satir, 1975.
Found in Virginia Satir, Self Esteem, Celestial Arts: California, 1975