Publicado en General

El desaferrament

Una de les coses que més ens costa és desaferrar-nos. De les coses, dels animals, de les persones, dels sentiments, de les fites aconseguides, del cos de joventut, de les marques, de la memòria… Som organismes vivents que experimenten sensacions, emocions, amor, sentiment de pertinença a una col·lectivitat, de propietat sobre coses o animals o persones, de dominis de destreses … I ni ens pertany res, ni ningú, ni dominem res perquè sempre hi haurà algú que ho farà millor, no formem part realmemt de cap grup o col·lectiu. Estem aquí de pas i l’únic que podem fer és compartir el que vivim, com ho vivim… amb persones animals o coses amb què tenim afinitat, agrair tot allò que ens han permès donar i rebre, i seguir el camí cap endavant. Aferrar-nos només ens porta desgràcies i sentiments de pèrdua. No perdem res si mai hem tingut res. Res ni ningú és nostre ni som de ningú ni de res. Desaferrar-se és realment viure intensament, aprofitant l’instant de tot allò que ens és donat.

Si una persona és meravellosa i ha estat amb tu un temps, només pots agrair-li tot el temps que t’ha dedicat i desitjar-li bona sort. Amb tu o sense tu. Amb la seva vida.