Eva Donat – Ahimsa Research Institute

La darrera sessió vam treballar el tercer pas: asana, el cos. La postura, la cura del cos. Vam poder ser conscients del cos, escoltar-lo, mobilitzar-lo i obrir-lo.
Hi ha més espai, més sensibilitat, més disponibilitat.

És en aquest punt on, segons Patanjali, apareix el quart pas del ioga: Pranayama. Tot i que respirem sempre. Respirar és un procés constant, fidel, que no depèn de la nostra voluntat per existir.

I, tot i així, gairebé sempre passa desapercebut.

La respiració es mou sola, s’adapta, respon a l’estat del cos i de la ment:

• quan estem en un estat nerviós, o de por, la respiració s’accelera, es fa curta i superficial;
• quan tenim tranquil·litat, s’endolceix;
• quan confiem, es fa més profunda i lenta: s’expandeix.

És un pont directe entre el cos i la ment. I observar-la ens aporta molt sobre el nostre esta interior. Per això —i aquest és el cor del pranayama— podem entrar en relació conscient amb aquest pont.

Podem adonar-nos que estem respirant.
Podem observar com respirem.
I també podem, amb suavitat i respecte, modular la respiració.

No per controlar-la, sinó per acompanyar-la ja que ens pot aportar més equilibri, més espai, més presència. I fins i tot canviar el nostre estat.

Què vol dir Pranayama

La paraula Pranayama està formada per dues arrels sànscrites:

• Prana: l’energia vital, allò que dona vida
• Yama: control o restricció
• Ayama: expansió, regulació, extensió

Podríem dir que és Prana(+a)yama Pranayama és, doncs, l’art d’expandir i regular el prana (l’energia vital), i això ho fem a través de la respiració. Perquè podem estar uns quants dies sense menjar, fins i tot sense beure, però només uns quants minuts sense respirar. La respiració és el que ens dona la vida. És el primer que fem quan naixem i l’últim que fem abans de morir.

I és que Pranayama no és només una tècnica (o diverses tècniques).
És una manera d’entrar en contacte amb una dimensió més subtil de nosaltres com a éssers vius.

Quan la respiració canvia, també canvia el nostre estat intern.

BKS Iyengar, una de les persones que més ha practicat i teoritzat sobre el ioga de manera entenedora per a nosaltres occidentals amb obres com Llum sobre el Ioga, considerava el Pranayama com la «clau interior del ioga», un pont fonamental que connecta el cos físic amb la ment i l’esperit a través de la respiració. Deia que treballar Pranayama era una cosa molt seriosa i no es podia treballar seriosament fins que passessin deu anys de practicar ioga. Hi estic d’acord, sobretot amb algunes tècniques com les retencions molt llargues, etc., però no cal anar tan lluny. Podem practicar pranayama amb petites accions, com l’observació de la respiració, que ens pot ajudar simplement a connectar amb nosaltres.

Louise L. Hay:

«El poder del moment present i la pau interior estan sempre a una respiració de distància.»

La importància del diafragma i del plexe solar

I, de fet no respirem només amb els pulmons. Respirem des del plexe solar: la zona que hi ha entre les costelles i el melic: el diafragma. Els pulmons per si sols no poden respirar. Necessitem deixar espai perquè el diafragma s’expandeixi i s’encongeixi tal com ho demana la respiració completa. I per fer això, necessitem tenir l’esquena ben recta, deixar espai, tenir dignitat. Un cos amb un plexe solar actiu i en bona forma, és un cos digne. Sempre dic: «l’últim que hem de perdre és la dignitat». Si no tenim dignitat, el pit s’enfonsa, no podem respirar. A través de la respiració i de l’activació del plexe solar, podem tenir bona postura i respirar adequadament, portar oxígen i totes les altres parts tan importants perquè el nostre cos pugui viure.

Respirar inconscientment o respirar amb presència

Hi ha una diferència molt fina, però profunda:

respirar sense adonar-nos-en
o
respirar sabent que respirem

En aquest petit desplaçament, s’obre un espai.

I en aquest espai, apareix una possibilitat:

• deixar anar tensió
• suavitzar el ritme intern
• crear amplitud dins del cos
• habitar el moment amb més claredat

La respiració esdevé una porta.

Pranayama dins de tots els passos del ioga

Encara que sigui el quart pas, el pranayama no està separat dels altres.

Igual que en asana sempre hi ha un cos,
en pranayama sempre hi ha respiració.

Quan ens movem, respirem.
Quan mantenim quietud, respirem.
Quan meditem, respirem.

La diferència no és la respiració, sinó la consciència.

Per això el pranayama travessa tota la pràctica: és un fil subtil que sosté, connecta i acompanya.

Proposta de meditació

Troba una postura còmoda.

Deixa que el cos reposi sense rigidesa,
com si pogués sostenir-se amb suavitat.

Si vols, pots tancar els ulls.

Observa la respiració tal com és.

L’aire entra…
i surt…

Sense canviar res, al principi.

A poc a poc, deixa que l’exhalació es faci lleugerament més llarga,
sense forçar-la.

Com si el cos, per si sol, trobés més espai. Mentalment, insufla una mica d’aire entre cadascuna de les trenta-tres vèrtebres que tens en el cos, i intenta allargar la columna col·locant una vèrtebra a sobre de l’altra. Sents com t’eleves una mica més.

I ara, molt suaument, pots introdueix el mantra.

Mantra: Shanta Prana

Śānta Prāṇa (शान्त प्राण)

Shanta (शान्त): Significa pau, calma, tranquil·litat, harmonia.
Prana (प्राण): Com hem dit, significa força vital, energia vital, l’alè de vida que flueix a través de tot ésser.

Pots inalhar pronunciant interiorment: Śānta
I exhalar pronunciant: Prāṇa

O, com sempre, tu decideixes com vols pronunciar interiorment o exteriorment el mantra.

Deixa que les paraules apareguin en silenci, o en veu alta, com un eco molt suau que acompanya la teva respiració.

Śānta…
Prāṇa…

Sense esforç. Sense necessitat de fer-ho perfecte.

Si la ment se’n va, torna.
Amb delicadesa.

Potser, a poc a poc, notes que la respiració es calma.
Que el cos es deixa anar una mica més.

I pots sentir que no ets tu qui respira, sinó que la respiració passa a través teu.

I potser, en aquest espai tan senzill, descobreixes alguna cosa subtil:

que quan la respiració es calma,
els sentits també ho fan.

Que quan el prana s’aquieta,
l’atenció deixa d’anar cap enfora.

I, sense buscar-ho,
comença un gest molt suau:

un retirar-se del soroll,
una tornada cap a dins.

Com si la respiració, en el seu moviment constant,
t’anés guiant cap a un lloc més íntim.

I en aquest lloc, gairebé en silenci,
ja s’insinua el següent pas.

Un pas on els sentits descansen,
i la consciència es recull.

Un pas que no cal forçar,
perquè comença, simplement,
quan deixes d’anar cap enfora.

Queda’t uns instants aquí. Queda-t’hi l’estona que hagis decidit.

Tancament

Quan hagi passat l’estona que has decidit quedar-t’hi, tornes la consciència a la respiració i a la resta del teu cos, pots deixar anar el mantra, i sentir de mica en mica l’entorn, i la relació que tens amb ell. Pots activar, a poc a poc, el teu plexe solar, moure l’esquena, els braços, fer-te un petit massatge, i quan així ho vulguis, obres i tanques els ulls per acomodar-te a la llum, i… Bona feina!!

Que tinguis molt bona setmana! Ens veiem la setmana que ve per treballar Pratyahara.

Namasté.