A la primera part d’Aparigraha parlàvem de deixar anar l’aferrament per obrir espai: espai mental, espai emocional, espai vital.

Avui avancem un pas més: què passa quan no només deixem anar coses, sinó també expectatives, rols, i els “hauria de” que pesen?

Aparigraha no és només desapropiació d’objectes: és desidentificació del que ens limita. És deixar de retenir pensaments i relats que ja no ens expliquen la vida. No aferrar-nos als «mapes antics», com diem en Programació Neurolingüística. És (des)aprendre, no jutjar les altres persones ni a nosaltres, ni tampoc justificar-nos constantment. És deixar que el món i les persones siguin com són. I a partir d’aquí, treballar.

Perquè quan deixem d’exigir i donem llibertat a tot allò que no som nosaltres, descobrim una llibertat immensa: la llibertat de viure amb lleugeresa. Sense esperar res a canvi.

El pes invisible de les expectatives

Hi ha un tipus d’aferrament que no es veu, però que té molt de pes:
— “Això hauria d’haver anat d’una altra manera.”
— “Aquesta persona m’hauria d’haver entès.”
— “Jo hauria de ser diferent.”

Aquestes expectatives ens tanquen en una realitat imaginada. Aparigraha ens convida a relaxar aquesta tensió subtil i deixar que la vida actuï amb naturalitat.

Quan deixem d’empenyer perquè les coses siguin com volem,
podem començar a veure com realment són.

I, sovint, són suficients per si soles.

Desitjar sense retenir

Aparigraha no demana eliminar el desig —el desig és vida. Com diu el iogui Andrei Ram: el desig no és dolent, el que és dolent són «els desitjos». El que demana és no confondre desig amb els desitjos.

El desig pot inspirar. El desig és un motor. Els desitjos ens poden encadenar.

Quan desitgem sense retenir, sense exigir un resultat concret,
el desig es torna creatiu, lleuger, ple d’aire. No ens tanca: ens obre.

És com plantar una llavor sense estar tota l’estona remenant la terra.
La deixes fer.
Hi confies.
Li dones espai.

Deixes que s’alimenti d’allò que l’ha de nodrir, no d’allò que tu creus que l’ha de nodrir.

Mantra de la setmana: «Aparigraha Shantih»

En devanagari: अपारिग्रह शान्तिः

Transliteració: Aparigraha Shantih

Traducció: La no possessió és pau.

Shantih (शान्तिः) és la pau profunda, no superficial: la pau que arriba quan ja no hi ha lluita interna, quan el cor descansa del pes de retenir, quan allò que marxa pot marxar, i allò que queda… veritablement es queda.

Aquest mantra és una invitació: no cal posseir-ho tot (ni tot el temps) per sentir-se complet/a.

Meditació: Obrir la mà del cor

(aprox. 20 minuts)

Aquesta meditació acompanya el moviment interior d’Aparigraha:
no forçar, no retenir, no tancar.

1. Disposició suau

Pots acomodar el cos i deixar que la respiració trobi el seu ritme.
Sense pressa. Sense objectiu.
Com si el temps s’eixamplés una mica.

Posa-hi la teva respiració, i sigues-ne conscient. Observa el teu cos respirant.

2. Mirar el que pesa

Pot ser que apareguin imatges, pensaments, expectatives que s’enganxen.
Pots observar-les des d’una certa distància, com si fossin objectes que sostens a la mà.
I és que tot el que ve, pot anar-se’n.

3. El gest interior

Algunes persones imaginen una mà interior que s’obre. No per deixar caure res, sinó per deixar de prémer. És un gest subtil, gairebé imperceptible.

4. Mantra

Quan et vagi de gust, pots deixar que el mantra ressoni:

अपारिग्रह शान्तिः — Aparigraha Shantih

Cada repetició pot ser un petit alleujament, com si el cor respirés més a fons.

5. El buit amable

Pot aparèixer una sensació d’espai interior. No és buidor trista, és buidor amable. Un lloc on les coses no s’amunteguen. És un «deixar espai».

6. Silenci

Resta en aquest espai uns instants. Potser sentiràs que la vida, quan no la retenim, és més lleugera del que pensàvem.

Deixar anar per pertànyer

Aparigraha no és desinterès: és una forma més profunda de vincle.

Quan sentim que no posseïm les persones, les podem estimar millor.
Quan no controlem els resultats, podem crear amb més llibertat.
Quan no ens aferrem al passat, podem viure el present.

És un retorn a la confiança: el que és per a tu, no necessita ser retingut. El que no és, tampoc es queda, per més que el premis.

Aparigraha és això: posar el cor en llibertat, i descobrir que llavors la vida torna a nosaltres amb una suavitat inesperada.