Nomadland, lliure

Avui sense preveure-ho he tingut la tarda lliure i he complert una curiositat que tenia des de feia uns mesos, veure Nomadland.

No faré cap crítica de la pel·lícula en si, avui només volia parlar d’un aspecte que m’ha agradat molt. La manera com tracta la llibertat. Defuig d’allò que considerem que “està bé”, com per exemple decidir portar un dol o records tristos sense “refer la vida”, com dirien. Sovint es considera que ser una persona positiva és oblidar allò dolent, refer-se’n, ser-ne resilient, com es diu ara. Però sempre hi ha cicatrius, i qui té autoritat sobre una altra persona per dir-li com ha de viure, amb quins records i de quina manera? Perquè, al final, igualmenet anem a parar, més d’hora o més tard, al mateix lloc… Com a mínim poder decidir de quina manera volem viure, en el poc que podem decidir. Que no és poc, realment.

La protagonista de Nomadland, Fern, una gran Frances McDormand, accepta i decideix, estima i comparteix, però per damunt de tot, és lliure.

Hi ha diversos personatges femenins que són meravellosos en aquest film. A banda de la protagonista, el personatge de Swankie encarna poesia en estat pur, i Linda May és l’amor incondicional. I tot, amb plena llibertat.

La pel·lícula ens pot fer qüestionar què fem, com ho fem, agrair, decidir, i pensar si el que fem són decisions lliures, o si estem condicionats/des per idees socials, que sempre tenim la llibertat de replantejar-nos, en el camí de la vida.

See you down the road!