Durant aquestes setmanes hem recorregut, pas a pas, els Yama i els Niyama, els dos primers membres del camí del ioga tal com els descriu Patanjali als Yoga Sutra.
Potser al principi semblaven conceptes antics o ideals difícils d’aplicar. Però a mesura que els hem anat explorant, s’ha anat fent evident una cosa: el ioga no és només una pràctica física, ni una tècnica de relaxació.
El ioga és una manera d’habitar la vida.
Les postures poden formar part del camí, però el ioga comença molt abans: en la manera com ens relacionem amb els altres, amb nosaltres mateixos i amb la vida que ens sosté.
Això és precisament el que hem estat treballant amb els Yama i els Niyama.
Els Yama: viure en relació
Els Yama ens han convidat a revisar la manera com estem al món.
Amb Ahimsa, hem explorat la no-fricció: la possibilitat de viure amb més suavitat, més empatia, més amistat cap als altres.
Amb Satya, hem parlat de l’autenticitat. No una veritat rígida o agressiva, sinó una veritat que emergeix de la consciència i que sempre recorda la presència d’Ahimsa.
Amb Asteya, hem vist què significa no apropiar-nos del que no és nostre: no només objectes, sinó també temps, espai, reconeixement o energia.
Amb Brahmacharya, hem reflexionat sobre la manera com utilitzem la nostra energia vital. No es tracta de repressió, sinó d’aprendre a dirigir l’energia amb més consciència.
I amb Aparigraha, hem descobert el valor de deixar anar: no retenir més del necessari, no acumular per por, deixar espai perquè la vida pugui circular.
Junts, aquests principis dibuixen una manera d’estar al món més respectuosa, més conscient i més lleugera.
Els Niyama: el treball interior
Si els Yama miren cap a la relació amb el món, els Niyama ens han portat cap a dins.
Amb Saucha, hem parlat de la netedat i de la claredat. No només netejar, sinó deixar que la ment i el cor es tornin més transparents.
Amb Santosha, hem explorat el contentament: la capacitat d’estar en pau amb el moment present, sense la necessitat constant que la realitat sigui diferent.
Amb Tapas, hem trobat el foc de la disciplina. Aquella constància que sosté el camí i que ens recorda que la transformació no arriba només amb inspiració, sinó també amb perseverança.
Amb Svadhyaya, hem entrat en l’autoestudi: observar-nos amb honestedat, reconèixer els nostres patrons, aprendre a llegir el nostre propi llibre interior.
I finalment, amb Ishvara Pranidhana, hem arribat al gest de confiar i agrair: reconèixer que la vida que ens habita no depèn només de nosaltres, i que hi ha una dimensió més gran davant la qual podem inclinar-nos amb gratitud.
Més que principis, una pràctica viva
Potser la cosa més important que hem descobert és que els Yama i Niyama no són normes morals ni ideals abstractes.
Són pràctiques quotidianes.
Apareixen en petites decisions:
en una paraula que triem dir o no dir,
en una reacció que observem abans d’expressar-la,
en un moment en què decidim deixar anar en lloc de retenir.
No són perfecció.
Són orientació.
Les arrels del camí
En el camí del ioga, sovint es parla de la meditació com l’objectiu final. Però sense aquestes arrels, la meditació pot quedar-se en una tècnica. I, de fet les tècniques de meditació que fem servir no són realment de meditació, són pur dharana.
Els Yama i Niyama ens recorden que el ioga no és escapar del món, sinó viure-hi amb més consciència.
Són el terreny sobre el qual creixen la respiració conscient, la concentració i la meditació profunda.
Quan aquestes arrels es cultiven, el camí interior es torna més estable i més humà.
Continuar caminant
Amb això tanquem el recorregut pels Yama i els Niyama.
No perquè ja estiguin completats, sinó perquè ja formen part del camí.
A partir d’aquí entrarem en una nova exploració: els Klesha, els obstacles interiors que sovint ens allunyen de la nostra claredat natural.
I potser, gràcies a tot el que hem anat cultivant, podrem mirar-los amb més serenitat.
Perquè el ioga no consisteix a eliminar totes les dificultats, sinó a aprendre a veure-les amb més consciència i més llibertat.

Deja un comentario